Crec que la qualitat de la llengua utilitzada als mitjans s’ha anat deteriorant en els darrers anys per diversos motius, com ara el fet de voler parlar un llenguatge simple i “de carrer” per tal d’acostar-se a l’audiència o bé perquè ha disminuït la qualitat exigida als professionals de la comunicació. En el cas del català, la situació es veu agreujada per la inevitable utilització de castellanismes.
He observat deficiències importants com ara la utilització de lèxic i d’expressions errònies com ara "tenir que" enlloc "d'haver de", errors fonètics com per exemple la pronunciació incorrecte de noms propis i un abús de vulgarismes. Pel que fa a les mancances, considero que el vocabulari empleat és pobre ja que cada cop s’escolten menys paraules específiques i guanyen terreny els verbs comodí. A més, he detectat poca representació de les varietats lingüístiques de la geografia catalana ja que la majoria de comunicadors parlen un català de l’àrea de Barcelona i rodalies.
Trobem diferències importants a l’hora de comunicar en mitjans impresos, orals i audiovisuals. En els mitjans impresos hi ha més temps per reflexionar sobre el que s’escriu i corregir els possibles errors. En canvi, la llengua oral implica espontaneïtat i immediatesa tot i seguir un guió establert. També s’observen diferències en funció del tipus de programa o publicació. Per exemple: no podríem utilitzar el mateix llenguatge en un debat televisiu que en un programa d’humor. En el primer cas, s’hauria d’utilitzar un vocabulari formal i tècnic mentre que en el segon cas, primaria un llenguatge proper i informal.
Els mitjans de comunicació són un punt de referència lingüístic i, com a tal haurien de donar exemple. És evident que s’hauria de ser més estricte a l’hora de contractar els periodistes i els seus col·laboradors i exigir-los que facin un ús de qualitat de la llengua.
No hay comentarios:
Publicar un comentario